Select Page

La font d’en Raspall

maig 9, 2016

Article de Pere Marieges

…Ara és l’hora de recordar que el poble persisteix en els carrers amb empedrat antic, en el pont i en l’església que han conegut tota la gent del poble…” Miquel Martí i Pol,

Altre vegada, assistim atònits a les actuacions del nostre equip de govern.

En aquest cas la FONT D’EN RASPALL, situada davant de Can Muntanyola.

Llegim un escrit d’ AMETLLA EN COMÚ, on parla de VERGONYA, i es formula dues preguntes: Quin tècnic ha aconsellat aquesta actuació i, com s’atreveixen a atemptar contra el patrimoni de l’Ametlla. Si més no, preguntes interessants.

Considero que a grans trets, respon al tipus d’actuació que ens te acostumat el Sr. Alcalde i el seu equip, actuacions impulsives, sense cap rigor tècnic, és més, amb el seu exprés menys teniment. Bé, penso que poder estic equivocat, que és quasi impossible actuar d’aquesta manera sobre un patrimoni que és de tots, no seu Sr. Alcalde, és de tots, és el nostre Patrimoni.

Amb l’ànim de documentar-me abans de formular una opinió, sobre el que ha fet l’Ajuntament, és a dir quin procés ha seguit per la restauració de la font, em dirigeixo a l’Ajuntament, a preguntar i a demanar sobre el projecte, estudi tècnic, o qualsevol document que hagi regit la intervenció realitzada, tant sobre el propi monument com sobre la resta de l’espai públic, i se’m diu que NO existeix cap document al efecte, ni tant sols els serveis tècnics tenen coneixement sobre les actuacions que s’estan realitza’n, ni sobre la font, ni sobre la resta de l’espai públic afectat.

El segon pas en la documentació per aquesta crònica, consisteix en esbrinar, sobre l’estat de protecció del monument afectat, sobre la font, és a dir el seu marc legal de referència.

Resulta, que malgrat l’existència de l’aprovació inicial del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueòlogic, (PEPPAA), ara fa dues legislatures, en el qual s’hi trobava inclosa la font si la memòria no em falla, aquest pla no s’ha seguit tramitant per a la seva aprovació definitiva, malgrat la seva exposició pública, etc, no si ha fet res més, i ara, tant sols tenim això, deixant d’aquesta manera, sense la protecció necessària el nostre patrimoni, un patrimoni històric i artístic prou important, amb grans obres del modernisme.

Si les coses es fessin bé, caldria haver procedit a la redacció d’un projecte especialitzat, en el qual s’establissin les tres consideracions pròpies d’una actuació de restauració: primer, la consideració documental, el monument és, abans que res, memòria de la història i de la cultura del passat, segon, la consideració del seu caràcter significatiu, o dit d’una altre manera les possibles valoracions tant simbòliques o emblemàtiques o les relacionades amb aspectes purament emocionals, estètics o sentimentals, i la última consideració, les accions a realitzar en base a les anteriors consideracions.

De manera simplificada aquests serien els eixos que marcarien la nostre proposta d’actuació, una proposta que seria exposada i debatuda, allò que en diem participació, i que li resulta tant estrany al nostre govern.

Per tant, que no ens vinguin ara, amb justificacions al diari, amb criteris d’escàs rigor tècnic, pigments meravellosos, i naturals, assegurant que els totxos havien estat pintats amb pigmentació natural de color grana, i que, en conseqüència s’havia d’aplicar.

Però com s’atreveixen a fer aquestes afirmacions gratuïtes, si gratuïtes, perquè sense el corresponent projecte tècnic, aprovat, exposat al públic per a la seva consideració i debat, qualsevol afirmació és gratuïta.

O sigui, que han pintat, un element significatiu de la font, el maó de coronament, amb un color grana que ells han considerat que era l’original.

Una actuació tant sols comparable a la restauració del ecce homo de Galicia, o a la reparació de la pintura a la pel·lícula de Mr. Bean

I es més, si feu memòria, observareu, que ha desaparegut el banc del costat de la font, i sobre el qual, el nostre estimat regidor no menciona en la seva grollera justificació, un banc de pedra que emulava dos tronc oberts, rematat amb imitacions de troncs, el banc de la font, que si bé el seu valor monumental podia ser discutit, no així el seu valor de fita històrica, de referència un banc que era nostre, de tots, i ells, no sabem que n’han fet, de moment no hi és.

En qualsevol cas, tot sembla indicar, que els criteris emprats per a la intervenció son equívocs, doncs en l’arquitectura modernista, particularment en Raspall entre d’altres, feien servir el maó vist com element principal en la ornamentació de façanes, com elements de remats en obertures, cornises, etcètera, donant a les façanes un alt contingut expressiu vinculat directament al element constructiu, i en la font, en la font d’en Raspall, en la nostre font, és reuneixen els dos materials constructius propis i singulars del modernisme, la pedra i la obra vista, ambdós en el seu estat natural.

Us recomano que observeu detingudament la façana del Café Bassa, o bé la de cal barber, i considereu si el que us dic té com a mínim una certa veritat.

I si les traces de pintura trobades responguessin a una mala actuació anterior, o d’un altre color ?. El projecte, en el seu desenvolupament garantiria la seva documentació, el seu significat i les actuacions a realitzar, en resum, la bondat de l’actuació .

Per tant, la conclusió seria que l’actuació de restauració s’emmarca en el copyright de les accions del nostre equip de govern,impunitat, ignorància i una manca de sensibilitat, tant sols comparable a la seva mediocritat.

Avui amics, ciutadans, avui, la font d’en Raspall, ha rajat una gota, la gota que vesa el got, però avui, més que una gota és una llàgrima, avui la font plora davant de tanta ignorància i falta de respecte, plora per el llegat que hem rebut , plora per ella i plora per nosaltres.