Qui els hi havia de dir a les dones de finals dels anys 50 i dels anys 60 que la seva lluita a favor de la igualtat de drets entre homes i dones acabaria amb una dona alliberada i alhora oprimida.

Aquelles lluitadores, fugien del rol obligat de mestressa de casa i serventa del seu marit i volien tenir els mateixos drets que els seus admirats esposos. Demanàven tenir dret a treballar i a tenir independència econòmica, a poder votar, poder conduir, poder anar soles al cinema, en definitiva, poder fer que el que volguéssin sense necessitar consentiment de ningú més que d’elles mateixes.

I sí, ho van aconseguir, en principi per al bé de totes les que van anar darrera seu.

Les de la nostra generació, filles dels últims 60 o 70, tot això ho veiem com a normal. Les nostres mares treballàven, fins i tot algunes conduien, sortien amb les amigues, i tenien els seus propis comptes bancaris, però ai las, al darrera de tota aquesta pretesa igualtat, hi havia un parany.

Les dones vam aconseguir molts drets, però ens vam quedar amb les mateixes obligacions que tenien les nostres predecessores dels anys 50… Vam continuar fent-nos càrrec dels nostres fills, de la casa, dels dinars, les compres, les agendes de pediatres, festivals escolars, excursions, malsons, malalties. Un altre regal que ens vam quedar i que ens veiem obligades a conservar, va ser el deure d’estar sempre guapes, depilades, i sense que se’ns vegin les canes!.

Teníem les nostres professions, amb uns sous inferiors als del homes, això si, i a més a més, també feiem d’infermeres, mestres, mainaderes, cuineres, planxadores, administratives i organitzadores de la nostra familia.

Ara em direu que les nostres parelles masculines també van canviar el rol i que col.laboren en les tasques de la llar, etc etc, però sabeu que excepte una minoria, encara n’hi ha molts que no es prenen aquestes altres obligacions com a seves, i que les deleguen en la CEO de l’empresa familiar: la dona, mare, mestressa, companya…

I és que podem arribar a pensar que estem programades per a fer-ho tot, i que el nostre cervell, per molt que no volguem i mentre estem exercint les nostres professions, continua pensant en què farà falta a casa, quina és la propera cita de metge dels fills, quan ha de venir el revisor del gas o en programar els menús de tota la setmana.

Les dones de la nostra generació, en general, ens veiem obligades a ser superdones, i això ens estressa molt. Per molt que no volguem, que un dia prenem la decisió de tancar la porteta de l’espai reservat al nostre cervell per al multitasking, i volguem només centrar-nos en la nostra feina, ens és absolutament impossible.

És per això, companyes, que crec que “l’alliberament de la dona” és un frau, una enganyifa dels de dalt. Que potser encara ens falten uns quants anys d’evolució, per a aconseguir la igualtat real de rols entre dones i homes, però mentres, no ens queda un altre opció que admirar a totes aquelles companyes que van aconseguir que tinguéssim els mateixos drets i llibertats que els homes, tot i que no els sapiguem utilitzar del tot bé.

Sé que arribarà un dia en que no ens haurem ni de plantejar què ha de fer una dona ni què ha de fer un home. Fins aleshores, ens queda molta feina per fer, però som molt valentes i treballadores, i ho aconseguirem.

Feliç 8 de març, lluitadores per la llibertat.