Fa temps que la urbanització de la zona de Can Draper està en boca de tots. Hi ha hagut propostes, debats, discussions, articles i fins i tot vídeos sobre Can Draper, però qui s’ha parat realment a pensar com li agradaria que fos Can Draper, i en extensió l’Ametlla? Quan diem això no ens referim a com han de ser uns blocs en concret o unes determinades façanes, encara que sigui de gran importància per la seva dimensió púbica, sinó en com ha de ser el què cus tot el poble, és a dir, l’espai públic de l’Ametlla. Però l’espai públic per si sol no es defineix; és evident que el que el determina és l’habitatge, amb el qual estableix una relació que fa que plegats esdevinguin un suport de vida. I com volem que sigui aquesta vida al nostre poble? Aquesta és la pregunta que ens hem de respondre abans de començar.

L’Ametlla té un model basat en l’ocupació extensiva del territori, generant així un model de ciutat-jardí, que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XX, amb grans urbanitzacions a base d’habitatges unifamiliars aïllats. Això, però, avui en dia ja no és un model que ens puguem permetre explotar més, ja que no és sostenible, ni per l’ocupació excessiva del territori, i per tant la modificació d’aquest per a un grup reduït de persones, ni pels problemes de mobilitat que això genera. Això no vol dir convertir el nostre poble en un formiguer, sinó que significa pensar com reconvertim la manera en la què concebem els habitatges existents i replantegem com ocupem el territori en els que ens queden per construir per a fer-ho d’una manera més sostenible. Cal entendre que no es tracta d’un discurs buit de greenwashing, el moment d’emergència climàtica que vivim ens obliga a fer-ho sense retards. I cal pensar que no només és un tema ambiental, sinó també econòmic i social. La sostenibilitat ambiental va inevitablement lligada a l’econòmica i la social. No hi ha cap model urbà etern, les ciutats evolucionen (i cal que ho facin!) per a poder sobreviure.

I què té a veure tot això amb Can Draper? Doncs tot. Estem en un moment on tenim l’oportunitat perfecta per a, entre totes i tots, pensar com volem que sigui l’Ametlla dels propers anys. Can Draper és l’exemple més immediat, però tenim l’oportunitat de decidir com ha de créixer i reorganitzar-se l’Ametlla del futur. I sí, diem entre totes i tots, perquè al final el poble és dels qui hi vivim i hem de ser nosaltres qui decidim com ha de ser. Segurament els millors tècnics i els millors polítics arribarien a una solució, però segur que seria una solució que no seria satisfactòria perquè no tindria en compte les inquietuds, desitjos o somnis dels ciutadans de l’Ametlla, i per tant aquest espai públic que tindríem com a resultat no ens el sentiríem nostre i no seria el suport de vida que necessitem. És per això que cal que participem, des dels diferents col·lectius, entitats, famílies, grups d’amics… en somniar l’Ametlla del futur. El nostre espai públic, començant per Can Draper, s’ha de pensar des de totes les vessants i les inquietuds socials actuals. Hem d’incorporar, per exemple, la perspectiva de gènere per a definir bé uns usos en planta baixa que generin activitat a l’espai públic per a aconseguir uns recorreguts segurs. O entendre que cal vegetació, espais verds, per a mantenir els ecosistemes i la biodiversitat que ens permeten estar en harmonia amb el territori. I com no, una tipologia d’habitatges i una volumetria que quedi integrada, que no converteixi l’edifici en un gran protagonista de l’escena, sinó que la seva arquitectura, més enllà de les funcions d’habitabilitat que ha de tenir, limiti, defineixi i dialogui amb l’espai públic. Un espai públic al qual els equipaments hi aportin energia i activitat, que sigui punt de referència, convivència i cohesió. Un espai públic obert, polifuncional on la cultura i la vida social del poble siguin les protagonistes.

Us imagineu començar per Can Draper i traslladar-ho a tot el poble? Doncs així ha de ser. Cal que el govern municipal engegui un procés de participació ciutadana, i així ens comprometem a fer-ho, per a, entre totes i tots, decidir-ho tot. L’urbanisme no és cosa d’arquitectes o tècnics, sinó que és quelcom multidisciplinar. Les millors experiències urbanes s’han donat quan diferents professionals han treballat de la mà de la ciutadania per a millorar l’espai urbà.